Trail del Bisaura

Per explicar-vos la Trail del Bisaura primer he de parlar de la 4a Cursa del Puigsacalm. Era una cursa que no tenia prevista dins el calendari. De fet, el calendari el vaig improvisant sobre la marxa, almenys aquesta temporada. Però aquell cap de setmana tocava entrenar una mica fort i em van oferir un dorsal per córrer. Em va costar molt poc dir que si. Seria el que tant ens agrada fer, almenys a mi, un entreno de qualitat.

La intenció era sortir i agafar-me la cursa en pla entrenament, però una mica més intens. Volia negar lo evident, a la que vam fer 200m ja erem allà amb el ganxo al coll i les dents apretades. Com a dada destacar que vaig tornar a fer un Top10: 25km amb uns 1500m+ en 3h i 2min.

ArribadaArribada Cursa Puigsacalm 2013

Amb el que em quedo d’aquella cursa apart de les bones sensacions, la gent animant, la boira, el pas per Barcons,… és el fet d’haver conegut una gran persona, un fanàtic més de la muntanya, un yogurin, el Kilian Petit d’Osona, en Nil. Algú amb qui sense saber-ho compartiríem molts bons moments, com sortides en bicicleta o un improvisat viatge al cim del Teide.

Sortida amb el nou company de batallesSortida Trail del Bisaura

Després de la bona cursa, la setmana no començava massa bé. La planta del peu dret em molestava una mica, com quasi de costum, tot i que el dolor és va allargar un parell de dies més. Vaig estar al cas de com evolucionava el peu al llarg de la setmana però ja el diumenge al matí quan em vaig llevar no les tenia totes, però bé, per intentar-ho que no quedés.

A tots ens queda alguna espina clavada en algun moment de la nostra vida, en alguna cursa, en algun instant,… i aquell dia era el dia de la meva espina. No vaig variar res: esmorzar, samarreta, dorsal, bambes,… però a vegades no es tracta només del que fem al mateix instant, sinó del que hem fet al llarg del dia, la setmana o el mes. No serveix de res dir “avui he fet les coses com tocaven”, ja que possiblement la conseqüència del que faig avui apareixerà demà, i la d’ahir avui.

Durant uns 10km vaig tenir una gran llebre. Gràcies Roger!Pujada al Castell de Montesquiu

I és que al pas per Besora, ja al quilòmetre 9, les sensacions no eren massa bones. A la baixada el peu em començava a molestar molt i no em trobava gens còmode. Però vaig seguir, al meu cap no hi era present la paraula abandonament, sinó tot el contrari, havia d’arribar fos com fos a la línia de meta… Estava disposat a pagar el preu que fes falta!

Són moltes les coses que et passen pel cap quant corres, i quan no et trobés bé encara te’n passen mes: recordes moments, penses que serà èpic arribar amb les molèsties al peu, que et sentiràs com un heroi, com un Déu… Fins que apareix aquell flash, allò que et fa adonar que estàs corrent per disfrutar, perquè t’agrada, perquè et sents feliç i lliure… sensacions que en aquell moment no estàs sentint ni de bon tros. I el teu cap fa un gir i diu que és hora de parar, que seguir pot tenir conseqüències no molt greus, però si físiques que possiblement et farien estar parat massa temps, més del necessari.

I al quilòmetre 16 vaig dir prou. Vaig parar al següent avituallament i durant uns minuts no va quedar res més que resignar-me, analitzar el per què, el com i el quan. Et queda el cos amb una impotència massa gran per assimilar-la en aquell moment per molt que et vulguis auto convèncer, i que tothom et digui, que és la millor decisió. Però la veritat és que vaig veure molt clara una cosa, i és que si faig el que faig és perquè, tot i el patiment, m’agrada, em fa feliç i em sento molt bé. I aquelles sensacions aquell dia no les vaig tenir quasi en cap moment.

Pel que fa a la cursa, haig de dir que els pocs quilòmetres que vaig fer tenien unes vistes, uns corriols, alguna grimpada, unes pujades,.. impressionants: el Revell, les Portes de l’Infern, el Castell de Besora, els Bufadors,… I el que em va faltar per fer: el Barretó, Coll de l’Home Mort, La Talaia, Bellmunt,…

Pas pels BufadorsBufadors

Així que, no esperarem al pròxim any per gaudir del recorregut. Si algú te ganes de fer un bon entreno, gaudir d’unes vistes precioses i emportar-se a casa un grapat de bons moments i magnífiques fotografies, ja sabeu que sóc fàcil d’enredar. I en conec més d’un que també té aquesta espineta clavada.

Per acabar, només voldria fer una petita reflexió, i és que tant en la vida com en l’esport, sempre hi ha una primera vegada, en aquest cas, un primer abandonament. Possiblement no serà ni el primer ni l’últim, esperem que com menys millor. Però no sempre es pot guanyar, no sempre es pot aconseguir un objectiu. I és en aquests moments on ens hem de fer forts i no defallir, on em d’aprendre dels nostres errors i/o equivocacions per ser cada dia millors esportistes i millors persones.

Em falta citar una frase que em va dir una bona amiga que defineix molt bé la meva reflexió: “sometimes you win, sometimes you learn!”. Gràcies tonta, xD!

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Races 2013 i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s