2ª Cursa La Marrana

29 de Setembre! Tanquem el mes corrent a la Vall de Camprodon, a Vallter 2000 per ser més concrets.

Si us he de ser sincers arribo a aquesta cursa possiblement amb el millor estat físic que he tingut mai, però també amb el pitjor estat psicològic! Durant la setmana no estava gens motivat per anar a la cursa, de fet estava plantejant-me no anar-hi, però una frase encertada seguida d’una graciosa foto, en el moment més oportú, em van fer canviar d’opinió. Gràcies lletja! (La foto per un bé de tots no serà publicada!).

Si no m’hi hagués presentat no sé que hagués passat, possiblement me n’hagués penedit molt de temps, ja que va ser un punt d’inflexió (com tants en tenim en la nostra vida), la llum al final del túnel era més a prop.

Part de l’escalfament, pensant i reflexionant
Escalfament

En quant als preparatius de la cursa no vaig variar gaire res excepte que seria la primera vegada que correria amb música, per aïllar-me una mica de tot i intentar no pensar. Quan fas esport sempre penses en coses, bones o dolentes, que t’animen o et deprimeixen, i es tractava d’evitar aquests moments, bons i dolents i simplement disfrutar del que m’agrada i gaudir de les vistes. Però la “tracklist” va ser una mica contradictòria, ja que al final, les primeres cançons eren lentes i tristes, amb l’objectiu de fer-me fort en la pujada, la primera part de la cursa. I la resta, tot de cançons més típiques d’un dissabte a la nit, per fer el camí fins a l’arribada una mica més mogudet.

Moments previs a la sortida
Sortida

Vallter 2000 – Pic de la Dona – Pic de Bacívers – Bastiments – Pic del Freser – Pic de l’Infern – Coll de Tirapits – Coll de la Marrana – Refugi d’Ull de Ter – Vallter 2000, eren els punts més destacats de la cursa. Una cursa d’alta muntanya molt tècnica, on la majoria del recorregut era per sobre dels 2500m. La veritat és que crec que ja he dit algunes vegades que la pujada se’m dona bé, i així va ser de nou. A mesura que sumàvem desnivell positiu anava avançant corredors. Veia els primers lluny, però els veia.

Estany de BaciversEstany de Bacivers

Acabada la primera pujada les distàncies es van començar a ampliar i si no vaig errat anava dels 10 primers. Al pas per Bastiments, després d’una pujada que em va recordar a la Volta al Aneto, saltant de pedra en pedra, vaig passar un parell de corredors. Al cim, de tota la gent que hi havia, l’Eric i l’Eudald, entre crits i ànims i una mica de beguda isotònica, em van informar de com anava. No em preocupava en excés, però feia gràcia estar entre el Top10. Tocava una baixada tècnica, fer servir una miqueta les mans i ja ens podíem tornar a posar a còrrer.

El tram que més vaig disfrutar va ser des del Coll de Tirapits fins al Coll de la Marrana. Primer perquè les cançons que sonaven m’encantaven, però també per el paisatge. Ús el recomano per anar a passejar, tant a l’estiu com a l’hivern. La ànecdota més bónica va ser veure creuar pel camí un isard, allò si que era velocitat, agilitat i elegància.

Coll de la MarranaColl de la Marrana

Avituallament extra al Coll de la Marrana
Avituallament extra al Coll de la Marrana
Avituallament extra al Coll de la Marrana

Al pas pel Coll de la Marrana, sense parar a l’avituallament, em van dir que anava 8é, però tenia el 9é just a tocar, i sabia que a la baixada em passaria, no em digueu perquè, però ho sabia. I així va ser, em va passar i em vaig posar al darrera seu aproximadament uns 5 minuts, fins que vaig veure que aquell ritme no era el meu. Es va escapar i ja no el vaig tornar a veure més.

Direcció al Refugi d’Ull de Ter, amb el meu perseguidorArribant al Refugi d'Ull de Ter

Passat el refugi em va passar un altre corredor, però vaig pensar que encara quedaven quilòmetres per intentar un atac, ja que semblava que la desena posició no perillava. Error el meu, ja que això era aproximadament al quilòmetres 16 d’uns 18 i poc, i jo pensava que eren 21. No és excusa, és culpa meva, tinc el defecte de presentar-me a les curses sense haver fet tot o part del traçat uns dies abans. Però bé, al tocar l’asfalt, a 1 quilòmetre de meta, vaig intentar un últim atac per veure si podia atrapar-lo, però no va ser així, em vaig quedar a només 22 segons.

El balanç de la cursa tal i com es presentava va ser molt i molt bo, 18km i 1500m+ en 2h i 25min, acabant en 10ª posició, 9é de la meva categoria, tancant el Top10.

Lo important no és com es comença, sinó com s’acabaSomriure al pas pel Coll de la Marrana

De la pròxima entrada us en faré 5 cèntims amb un parell de frases:

– Sempre hi ha una primera vegada!

– Sometimes you win, sometimes you learn!

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Races 2013. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s